L’Esquerra espanyola, amiga?

És una pensada recurrent, entre aquells que defensem la identitat autòctona valenciana, atribuir-li a l’esquerra espanyola una actitud sensible i conservacionista –de laissez faire, que en dirien els francesos- envers les llengües no castellanes de l’Estat, les autonòmiques o cooficials. Els suposem, als progressistes espanyols, aquell respecte vers la diferència, i de foment de l’autogovern de les minories nacionals (sahrauís, kurds, palestins…) propi de qui defensa la diversitat com un valor universal, a protegir. Els fiquem, en definitiva, dins del sac dels ciutadans del món, dels cosmopolites. Pensem que, en el fons, no són com la dreta cavernícola ancorada, encara, en el nacionalcatolicisme de Rouco-Varela i la COPE, i l’Espanya Una, Grande y Libre, del Franco. Ells tenen la ment més oberta, ens accepten tal com som, sense imposicions identitàries monolingües. Ens oblidem, però, que també són nacionalistes, espanyols, i creuen en el supremacisme castellanista.

Aquesta corrent d’opinió, empàtica amb certs sectors de l’esquerra de les espanyes, sol tindre una visió idíl·lica, com d’un dogma intocable, de la Segona República Espanyola (14 d’abril de 1931- 1 d’abril de 1939). Per a molts valencians de soca-arrel, nacionalistes nostrats, organitzacions com Izquierda Republicana, el Partit Radical-Socialista, o el PSOE, entre d’altres, actuaren en favor dels diversos pobles perifèrics d’Espanya. De primer, afirmen, permetent-los d’organitzar-se en institucions pròpies i dotar-se d’un Estatut d’Autonomia, amb pregones competències en àmbits essencials, com ara la policia o l’ensenyament. Més avant, seguixen, aliant-se amb les forces d’àmbit autonòmic (com el PNB, ERC o –en el cas valencià- Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerres –PVE) en la salvatge guerra que encetaren bona part de l’exèrcit i de la dreta civil espanyoles, encapçalats pel tàndem Franco-Mola i Gil-Robles, cap de la CEDA, respectivament. Abans, fins i tot, experiències unitàries entre l’esquerra estatal i les nacionalitàries, com el Front Popular, haurien bastit un ferm teixit de solidaritats entre ambdós col·lectius ideològics.

Tot i que la Segona República suposà un avanç innegable en moltíssims àmbits (educatiu, sindical, laicisme… i també en el de les nacionalitats) no tot foren, en absolut, flors i violes. De fet, la incomprensió cap a qualsevol identitat lingüístico-cultural que no fóra l’hegemònica era ben palesa. De més a més, la persecució contra tot allò que se’n desmarqués, d’aquesta matriu castellana, continuà: des de declaracions explícites d’odi fins a accions jurídiques contra els usuaris de les altres llengües –els catalanoparlants, pel nostre cantó.

Fet i fet, dessota aquestes línies, hom podrà llegir una multa emesa per la Policia republicana, en plena contesa bèl·lica –juliol de 1937- a Donostia(Sant Sebastià): 250 pessetes per conversar, pel telèfon, en “dialecto catalán”. I això que a Euskadi, teòricament, havia autogovern i a laLehendakaritza s’asseia un jeltzale, José Antonio Aguirre. Imagineu-vos què podia ocórrer a la Manxa, Extremadura o l’Aragó no ocupat.

Endemés, els polítics, també els d’esquerres, atiaven el foc de la catalanofòbia amb garbons carregats de combustió. Hòmens tan assenyats i intel·lectualoides, de classe mitjana benestant, d’arrel liberal, com Miguel d’Unamuno (qui, recordem-ho, proclamà, joiós, la República a Salamaca) o Manuel Azaña (cap d’IR i President de la República dos vegades -1931-33 i 1936-39-) s’acarnissaven amb la llengua i personalitat catalanes. El darrer, a més, argüint mètodes borbònics i picant-li l’ullet a Franco com qui no fa res mentre menyspreava a companys de lluita –l’independentisme català-. Coherència de republicà, sí senyor. També Juan Negrín, primer ministre des de maig de 1937, cap del sector més filocomunista del PSOE, posa el fil a l’agulla en les seues memòries, retratant l’autèntica faç dels republicans estatalistes: per damunt de tot, Espanya.

Si algú té l’esperança que com que tot allò succeí i es digué en una època d’embolic i mala maror -ibèrica i mundial- on el combat entre feixistes, democràcies occidentals i comunistes havia de decidir un nou ordre mundial –el bipolar dels blocs enfrontats- és peccata minuta, doncs avant. Però, dècades avall, mort el dictador i afermada la democràcia la tendència no només s’ha mantés, trempa. De nou, al tombant dels segles XX i XXI, les imprecacions verbals que nodrixen la gatzara espanyoloide -castellana i castellanitzadora- que s’encabota a negar l’existència de pobles diversos i la igualtat de drets que mereixen respecte de l’ampla Castella i els seus fills culturals, sonen més altives i displicents que mai. Ací tothom brama, la dreta (política –PP, Falanges, GAV’s-; mediàtica -COPE, Intereconomía, La Razón, ABC, El Mundo…- i espiritual –Rouco, Camino, ALBA…-) i l’esquerra (UpyD, Ciutadans, PSOE castís: Bono, Ibarra, Guerra, González , el PCE de Cayo Lara o de Marga Sanz, a València).

No cal sinó llegir algunes de les declaracions que, tot seguisc, reproduïsc. Comptat i debatut, els últims anys, la dèria s’ha agreujat fins arribar a la línia roja: un grup - profundament polititzat, escollit pels partits polítics, amb una renovació pendent per desacords parlamentaris, punt de mira de milers de crítiques, de totes bandes- de deu persones, anomenat Tribunal Constitucional va a decidir sobre si una Llei Orgànica de l’Estat (L’Estatut d’Autonomia de Catalunya) aprovada pel 89% del Parlament català. Després fou passat per la pedra al Congrés dels Diputats, com ben bé es va vanar Alfonso Guerra a un míting, tot i les promeses –paraules que s’endú el ventijol- de Zapatero (vore vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=bZyNGsduD3A&feature=PlayList&p=EEB7C91982A5AF53&playnext=1&playnext_from=PL&index=3) i, encara que amb pedaços i parracs, mig retallat, acceptat per majoria absoluta a la dita cambra. Per acabar, se celebrà un referèndum sobre el particular amb un resultat, favorable, del 73,9% dels vots. Hi participà un 48% dels electors. Puix ara resulta que, aquells que menystingueren aquell referèndum per la baixa concurrència a les urnes –si l’Estatut trencava Espanya, com és que la gent no anà a aturar-lo?- on votren més de dos milions i mig de ciutadans veuen normal que deu persones puguen decidir per sobre de dos parlaments i un poble. I això ho defensen, també, els progres de manual, d’El País, La Ser o Cuatro. Els mèdia d’esquerra. Dels valencians ja ni parle perquè el nostre estatut –i ja van dues vegades- no ens l’han deixat, mai, votar en referèndum. Mentre tot el món accepta els nous estats que van sorgint, a causa de processos democràtics d’alliberament, com Montenegro o Kòssovo, només uns pocs estats s’hi neguen. Al capdamunt d’ells hi ha Rússia, Sèrbia i, ai las!, Espanya. Per què serà? Tenen por a que alguna “regió” se’ls escape de les mans, ni que siga amb un puny clos per lliris?

Podem refiar-nos-en, de l’esquerra espanyola, de rostre feliç i fuetada freda, quant als seus nivells de democràcia i respecte a la diversitat, a les minories? Quan d’aparador i carcassa hi ha en els discursos, incomplerts, de ZP? Serà un llop disfressat de Bambi?

I, A València, pot Alarte –qui volia extingir les sigles PV del nom del partit-, una fotocòpia en sèpia de Camps, engrescar l’electorat anti-PP i fidel a la llengua i la terra?

Entre Alfonso Rus, que encoratja a “rematar” als professors valencians que diguen “aleshores” i “gairebé” –potser ell és filòleg?- els energúmens del GAV que obrin traus a les celles d’una regidora o el senyor delegat del govern d’Espanya, Ricardo Peralta, del PSOE, que creu que les agressions, blaveres i neonazis, patides pel moviment valencianista entren “dins de la normalitat democràtica”, la cosa està magra. Anem apanyats! La última, que em toca de prop, vé d’Alcoi, on l’ajuntament aprofita fins el Nadal per fotre el valencià.

De França, per allò de la Catalunya Nord, no cal esverar-se. En plena postmodernitat (no deia Fukuyama que les ideologies han mort?) el parlament francés es nega a aprovar una Llei de Llengües que, simplement, accepte que allà hi ha més maneres de vore el món que la d’oil ( imposada, a sang i foc de croada, per Simó de Montfort i la “Santa” Seu al segle XIII). Doncs ni això.

Esquerra espanyola, amiga? En afers nacionals tant com el PP.

Multa de la Policia Republicana per no usar el castellà en una conversa privada telefònica, juliol de 1937.

ESPANYOLADES CÈLEBRES

1907

"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".
Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid.

1932
"Hablar de nacionalidades oprimidas –perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es semcillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".
Intervenció de Miguel de Unamuno a les Corts de Madrid. 2 de juliol de 1932.

1934

"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."
Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola.

"Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ."
Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola.

"El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores ante los republicanos."
Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries.

"No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡ España ! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que swe desprendiese de alemanes e italianos"
Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries.

1983
“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”
L. Calvo Sotelo, 1983.

1984
"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán".
Felipe González. Declaracions fetes al seminari sobre la transició celebrat a Toledo el mes de maig de 1984.

1994
"En Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano"
"Los niños de ojos negros de Almería no han ido a Cataluña a aprender idiomas pero me parece magnífico que sean bilingües (...) Pero me parecería muy mal que se zancadillelleara el castellano"
Antonio Gala. 1994.

Font: “Què pensen els espanyols de nosaltres?”. http://www.unitat.cat/docs/catalans.html

Rus aposta per "rematar" els professors valencians, per dir "aleshores i gairebé"

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1547&Itemid=48

Els feixistes agredeixen amb una pedra la regidora del BLOC Maite Peiró

http://blocs.esquerra.cat/vicencxavierserrano/bloc/envia/la-democracia-es-com-la-justicia-cega

Peralta (Delegat del Govern espanyol al País Valencià) minimitza les agressions antivalencianistes i parla de "normalitat democràtica".

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1812&Itemid=48

França es nega a aprovar una “Llei de Llengües”

(http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1900&Itemid=1)

El BLOC d'Alcoi denuncia que l'Ajuntament no haja editat cartes als Reis en valencià

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1945&Itemid=1

ATAC BLAUER A OLIVA

Aquesta última setmana han aparegut nombroses pintades de caire blauer a la ciutat d’Oliva, a la comarca de la Safor. En les fotografies adjuntes, fetes per mi mateix, es poden veure les típiques consignes d’aquesta gent: “No mos fareu catalans”, “Vixca la llengua valenciana” o “ No al català a l’escola”. Aquestes pintades apareixem amb la signatura del G.A.V., encara que sincerament, crec que deu ser un simple acte vandàlic d’uns niñatos farcits d’ignorancia i mala informació i, segurament amb el recolzament moral dels seus pares que, de ben cert, no deuen ser ni filòlegs, ni historiadors i ni tan sols s’haurà llegit algun llibre relacionat amb el tema.
M’he sentit prou afectat per aquestes pintades que han estat tan estratègicament col·locades, ja que se situen a llocs com l’Escola de Nostra Senyora del Rebollet, l’Avinguda Francesc Brines, que connecta el poble amb la platja i que es zona de gran afluència de tràfic de persones i enfront del I.E.S. Gregori Maians, a demés d’altres llocs, que son zones que xafe amb prou sovintesa. A més, si algú a vist els grafític, podrà reconèixer que estan escrits en lletres ben grans i amb una cal·ligrafia impecable, com si s’hagués fet amb tota la tranquil·litat del mon, com si la mateixa policia haguera estat custodiant l’acte, i a mena de processó hagueren caminat per el que ara s’ha convertit en un viacrucis del radicalisme feixistoide blauer. Però el que encara es pitjor, i es el que més afecta a les persones que son partidàries de l’unitat de la llengua, el passar per davant d’alguna d’aquestes pintades amb algún amic o familiar i que encara les recolzen, amb l’expressió: Ben parlat! A mi em passa amb açò molt a sovint i amb molts altres assumptes i no es cap bogeria el que estic dient. Sinó, no s’expliquen les majories absolutes d’eixa coalició (al 90%-10%) del PPCV i el sector més espanyolista que va fugir d’Unió Valenciana.
Tanmateix, aquesta gent, també es la que s’emociona amb l’arribada del Papa, protesta enèrgicament davant qualsevol manifestació del nacionalisme, a no ser que siga l’espanyol, clama en favor de la vida organitzant manifestacions antiavortistes (encara que si després tenen que avortar, avorten) i se senten els mes demòcrates i antiterroristes. Antiterroristes per a el que a ells els interessa perquè el que no es donen compte es que deien “Ben parlat” a aquestes pinades el que fan es donar l’aprovació al G.A.V. Serà que ni tan sols tenen una mínima noció sobre el que tenen al darrere aquesta organització? O tal vegada, ni tan sols saben que volen dir les sigles.

Aleshores, que es el G.A.V.?

El Grup d'Acció Valencianista, és una organització blavera nascuda al 1977, que s'autoproclama com el braç juvenil i combatent del "veritable" valencianisme, les joventuts de la qual utilitzen la violència amb finalitats politiques i d'intimidació. Recolza els plantejaments del blaverisme, amb un èmfasi d'anticatalanisme i plantejaments ultradretans, amb vincles amb organitzacions xenòfobes com España 2000. El G.A.V. està considerat per un ampli sector del País Valencià com a una banda terrorista.
Durant la celebració del 9 d'octubre del 1979, un grup de gent vinculada al GAV cremaren la Senyera del Consell Preautonòmic del País Valencià, que estava penjada al balcó de l'ajuntament de València; alhora, succeïren agressions als membres del Consell del País Valencià preautonòmic, com al propi President Albinyana o l’Alcalde de Valencia Ricard Perez Casado. Des d'aquell moment, el GAV prengué protagonisme dins del blaverisme, reivindicant les seues idees mitjançant diverses accions violentes.
Dos atemptats contra la vida de Manuel Sanchis i Guarner i a Joan Fuster amb artefactes explosius de considerable potència varen ser protagonitzats per persones properes al grup. D'aquestes accions ningú o cap grup no es va responsabilitzar, ni cap persona va ser imputada en la causa judicial que el va investigar. No obstant això, segons la causa judicial, es tractava d'un acte vandàlic. El fet que el GAV mai els haja reivindicat com a accions seues, però en canvi si haja reivindicat l' atemptat contra Sanchis-Guarner com una "reacció del poble valencià contra l' agressió catalanista" i com una "acció incruenta" evidencien la proximitat ideològica entre els agressors i aquesta organització. Dos mesos després d'estos esdeveniments "vandàlics", Sanchis-Guarner morí a causa d'un infart, i Joan Fuster reconegué en una entrevista televisiva del 1992 que va decidir abandonar l'escena pública perquè aquell atemptat l'havia desactivat moralment. No obstant això, el GAV no es declara com un grup de lluita armada ni terrorista. A la seua revista,SOM, el GAV va fer apologia a l'atemptat de Sanchis-Guarner en el mes d'octubre de 2002, tot just després que el delicte ja va prescriure, per la qual cosa ja no era possible condemnar els culpables.
Així entre les seues accions més sonades tenim, entre d' altres, el Boicot a l' acte de David Rosenthal a la Llotja de València amb motiu de la seua traducció del Tirant lo Blanc a l' anglès, en gener de 1985. Militants del GAV, entre ells, Carles Recio, varen soltar ratolins per la Llotja per impedir que es realitzara la conferència. Juan García Sentandreu va reconèixer davant un jutge haver atacat amb ous un cotxe de la Televisió de Catalunya en el marc d'una manifestació il·legal contra el Consell Valencià de Cultura en la qual també es va atacar als membres d'aquesta institució oficial. Pel assalt i robatori al Casal Jaume I del barri de Russafa, Portat a terme per Alejandro Esteve Caballero, José Luis Conejero Asunción y Amalia Lidia Bonheme, els tres membres del GAV van ser condemnats a penes de presó. Alejandro Esteve era, en el moment de portar a terme l'assalt, membre de la junta directiva de les Joventuts del GAV. A causa de aquesta condemna, les JJGAV van ser expulsades de el Consell Valencià de la Joventut. A la seua vegada, el GAV va expulsar a Alejandro Esteve de l'associació, després d'això va fundar la Plataforma Jovenil Valencianista. El 1 de desembre de 2007, membres del GAV repartien pamflets als voltants de l'institut d'ensenyament secundari La Garrigosa, en Meliana, en els quals constaven fotografies i dades personals de professors de l'institut (com la seua adreça personal), als quals s'acusava de "catalanistes". En aquests pamflets s'animava als veïns a "plantar-los cara". Aquestes accions han estat comparades amb la realització de "llistes negres" polítiques. El 14 de desembre de 2007 membres de les JJGAV van assaltar el Casal Jaume I de Sueca amb la intenció de rebentar la presentació del llibre "Èric i l' exèrcit del fènix" d' Èric Bertran que es portava a terme en l'interior, agredint a diverses persones. Quatre dels atacants van ser detinguts per la policia local. Al gener de 2008, membres del GAV van realitzar pintades amenaçadors i xenòfobes en el local de l'associació cultural Ca Revolta i del Centre Social-Bar Terra, vinculats al món progressista i nacionalista i a l' Esquerra Independentista respectivament.
Eixe mateix mes, el Casal Jaume I d' Acció Cultural del País Valencià a Catarroja, va ser atacat per uns desconeguts amb una bomba de salfumant mentre se celebrava una reunió de la Plataforma Salvem Catarroja en el seu interior. Les víctimes van fer públiques les seues sospites de la implicació en els fets del GAV. Recentment, membres de la plataforma havien rebut amenaces de mort telefòniques, i els barracons que utilitzaven per a emmagatzemar el seu material havien estat atacades mentre la plataforma celebrava un cercaviles contra l'especulació. Diversos objectes havien estat sostrets i altres trencats o pintats. Els autors havien signat amb les sigles "JJGAV" a els barracons. Al febrer de 2008, la seu del Bloc Nacionalista Valencià va ser atacada per un grup de persones, que van realitzar en la seua porta pintades i van inutilitzar el pany. El BLOC va vincular a aquestes persones amb el GAV.
Estem al segle XXI i encara passen coses que escapen a la raó humana.

El castellà mai s'ha imposat

Video molt bó. Mireu-lo i feu comentaris.

http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo

Reportatge per a veure (Altament recomanable)

Aquest es un reportatge de TV3 de 1997 on ens mostren la tensió al País Valencià vers els catalans. Es compon de 4 parts

http://www.youtube.com/watch?v=qTqna40Xhas

GIBRALTAR ESPANYOL. DES DE QUAN? (Escrit l’estiu del 2009)

Fa pocs dies, el ministre d’Afers Estrangers Miguel Angel Moratinos, va fer un viatge institucional a un dels països veïns d’Espanya dins de la Península Ibèrica: Gran Bretanya, i més concretament a Gibraltar. Moltes van ser les veus que van eixir queixant-se de l’assumpte i no pocs els que clamaven justícia en una ferida oberta per enèsima vegada. Al crit de: - Gibraltar español! O d’altres consignes, aquesta gent intenta fer veure, d’una manera prou tosca, cal dir, que aquest territori es legítimament d’Espanya i que els anglesos deurien fer les maletes i fugir cap a les Illes Britàniques, (i no estic parlant de les Balears). Per que ha de ser Gibraltar d’Espanya? Ho ha segut alguna vegada? Caldria revisar un poc la historia i extraure’n unes conclusions.
Primerament s’ha d’aclarir el concepte d’Espanya, i les seues distintes significacions a les diferents èpoques: Des de l’endemà de la conquesta cristiana a les terres de l’Al-Andalus en van formar una sèrie de regnes cristians a la Península Ibèrica com, Portugal, Castella, Lleó, Navarra, Granada, que era l’últim reducte islàmic dins la península fins 1492 o la Corona d’Aragó, que comptava amb distints regnes articulats de manera federal i governats per una mateixa dinastia reial. (Regne d’Aragó, Regne de València, Comtats Catalans i el Regne de Mallorques. Possiblement, ja des de ben prompte es buscava una unitat cristiana per a la antiga Hispania Romana, però només això, i no es pot parlar de la unió política ni de cap monarquia ni de cap estat. Aquest xicotets regnes germinaven en la franja que havia quedat entre el decadent poder islàmic i l’Imperi Carolingi.
Mes endavant, a finals del segle XV, una sèrie de fets canviaria el context hispànic: El casament de Isabel i Ferran, la conquesta del Regne de Granada, que eliminaria l’últim rastre de poder islàmic a la península o el descobriment d’Amèrica, que donaria una major importància i hegemonia a Castella front la Corona d’Aragó o la unió del Regne de Navarra. De totes maneres, i ahí es on es dirigia la meua explicació, no es va formar un país, com moltes persones i inclús historiadors afirmen, nomenat Espanya, sinó que només es va produir un casament entre els caps de dues monarquies sense unir els seus regnes en un sol. En els seus successors es veu més clara la cosa: Carles I (o més conegut com l’emperador Carles V) no s’intitulava rei d’Espanya, sinó rei de Castella, rei d’Aragó, rei de València i un llarg seguit de regnes als que ningú nomenaria com a Espanya pròpiament dita, com poden ser els Països Baixos, el Milanesat i altres possessions itàliques o les possessions alemanyes o austríaques. A càs un alemany podria considerar que València era alemanya? Aleshores perquè els espanyols creuen encara avui que tot el que tenia la monarquia hispànica era Espanya? Espanya encara no existia.
A partir dels Reis Catòlics, com hem vist, es forma una monarquia hispànica, però no un país o un regne anomenat Espanya. Gibraltar per tant, no era Espanya.
L’altre moment clau es l’arribada dels Borbons al tro hispànic, després de la Guerra de Successió, a principis del s.XVIII, i que aconseguiria el moviment centralitzador i personalista importat des de França però que anys abans els distints successors Austries ja havien intentat de manera fallida.
Quan va morir Carles II, últim rei de la dinasta Absburg, Lluís XIV, el “Rei Sol”, monarca francès i paradigma de monarca absolut, proclamà que Felip d'Anjou, el seu nebot, continuava mantenint els drets de successió de la corona francesa i també, a la hispànica. Eixa violació legislativa va ser interpretada com un atemptat contra la pau europea per tots els altres països. Anglaterra, Holanda i Àustria, amb el seu pretenent al tro, l’arxiduc Carles, s'uniren signant un acord, "La gran Aliança de La Haia" de 1701 i conjuntament declaren la guerra a França en 1702. Davant aquesta declaració de guerra, França comptava amb l’exèrcit més nombrós d'Europa però amb molts pocs recolzaments com Castella i l'Elector de Baviera. Açò donà lloc a la guerra de Successió a la monarquia hispànica que durà 12 anys i que va ocupar diversos territoris. Aquesta guerra té una doble dimensió: una guerra internacional i una nacional o civil.
A nivell nacional hi ha dos bàndols: els partidaris d'una tendència centralista heretada de la política del Comte-Duc d'Olivares i que defensa Felip d'Anjou i per una altra banda els partidaris d'un programa federalista recolzat per Carles d’Àustria. Una fita important va ser la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707, que tindrà repercussions immediates sobre València i Aragó, però la batalla definitiva serà la batalla de Brihuega-Villaviciosa que es produeix en 1710 i la victòria se decanta cap a Felip d'Anjou.
Davant esta situació l'element que determina el final de la guerra va a ser la mort de l'emperador d’Àustria en 1711, amb la qual cosa la successió de l’Imperi Austríac requeia en l'arxiduc Carles d’Àustria. Açò va fer témer als altres països que amb la continuació de la guerra es podia produir la unió de les corones hispànica i austríaca en el cas de que Carles guanyara la guerra en Espanya i es decideix signar la pau per a que no es produira la unió de les corones. Les negociacions comencen en Utrech en 1713 i finalitzen en Rastadt en 1714. Conjuntament estos tractats reconeixen a nivell internacional a Felip d'Anjou com a rei d'Espanya. Perquè?
Les conseqüències d’aquesta pau foren:
L’armistici de França i les forces hispàniques pro-borboniques amb Gran Bretanya
Als tractats de França amb les Províncies Unides, Brandemburg, Portugal i Savoia
Pau de la nova monarquia hispànica amb Savoia, les Províncies Unides i Portugal
Convenis comercials anglo-espanyols.
El conjunt d’Estats tractats va reportar:
§ A Gran Bretanya: Menorca i Gibraltar (cedides per la monarquia hispànica), Nova Escòcia, Baia de Hudson i Terranova (cedides per França) i l’assentament de negres i la “nau de permís” (concedides per la monarquia hispànica)
§ A Savoia: Sicília (cedida per la monarquia hispànica)
§ A les Províncies Unides: La barrera flamenca (cedida per la monarquia hispànica)
§ A Brandemburg: Gëldres del Nord (cedides per la monarquia hispànica) i la barrera de Neuchâtel (cedida per França) a demés de la seva erecció com a Regne de Prusia.
§ A Portugal: La devolució de la colònia de Sacramento (per part de la monarquia hispànica)
§ Al Imperi Austríac: L’oferta de cessió del Països Baixos del Sud, el Milanesat, Nàpols i Sardenya (per part de la monarquia hispànica)
§ A França: Conservar la seva integritat territorial.
§ A Felip d’Anjou (ara Felip V) el reconeixement com a rei d’Espanya per part de tots els països firmants. A més, Felip V renuncià als seus drets a la corona francesa i les tropes imperials es comprometeren a evacuar Catalunya
Observant aquestes dades es pot veure com el més perjudicat de la Guerra de Successió es la monarquia hispànica i el seu anterior imperi però per contra, la figura de Felip V dins del context espanyol es vorà reforçada, a més, com he dit, per la influencia del absolutisme importada des de França. La situació es diferent quan es parla del interior de la nova Espanya que acabava de nàixer per unes mesures que el nou rei aplicaria sense tremolar-li el pols.
Les primeres mesures de govern de Felip V van en la línia de bloquejar el funcionament i suspendre les actuacions de les institucions dels Regnes Hispànics contraris a ell en la guerra (Corona d’Aragó), fins que es plasmen en Decrets d'Abolició dels Furs que son l'acta de defunció del regne de València i els altres regnes de la Corona d’Aragó, si be es mantingueren alguns apartats, per que eren favorables al rei; i Els Decrets de Nova Planta, que significaren el fi del sistema pactista i la implantació de l'absolutisme, amb una forta empremta militar (les institucions passaren a ser dirigides per militars). Els Decret de Nova Planta significaren que les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, no seran convocades mai mes, tan sols contempla el nomenament de dos representants per cadascuna de les tres capitals dels regnes (Barcelona, Saragossa i València) que s'afegiran a les 18 ciutats de les corts castellanes. Si be es tracta d'una presència simbòlica i inoperant. Aquest canvi significa la pèrdua del sistema de representació i s'acaba amb els sistemes tradicionals de govern municipal.
Per tant, així es fundà Espanya, com Una, Gran i Lliure (Lliure de Regnes interiors i Furs molestos) com somiava Franco quasi dos segles i mig després, organitzada en Províncies subjugades a Madrid i on les llengües i costums dels diferents territoris quedaren anorreades.
La conclusió per tant, es que si abans d’aquesta guerra, Gibraltar era de Castella, pel simple fet que Espanya, ni com a Regne ni com a Estat existia, i després de les negociacions a Utrech i Rastadt, on es reconeix per primera vegada en la historia a un monarca com a rei d’Espanya, però alhora es cedeix Gibraltar a Gran Bretanya, quan Gibraltar a segut d’Espanya? I més encara, si hui dia es reclama com a espanyol el territori gibraltareny simplement per estar en la Península Ibèrica o baix la zona d’influència d’Espanya, per estar totalment rodejada per aquesta, perquè no es reclama també Portugal? Portugal no, que fa massa anys que no es de la monarquia hispànica (des de Felip II, que només va ser rei de Portugal uns pocs anys, encara que açò quasi ningú ho sap), però Gibraltar si, que fa només 300 anys, dirien els actuals carpetovetònics. Aleshores, per aquesta regla de tres, perquè no es torna a donar l’antiga autonomia foral als regnes de la Corona d’Aragó? Si només fa 300 anys! Es una qüestió que ben be ens deuríem començar a plantejar, i més si es continua practicant el model de l’Espanya castellana i discriminatòria que començà Felip V, continuà Franco i que no va saber eliminar la Transició Democràtica a finals dels anys 70 del segle XX.